Utilitzar tisores de flors a la cuina: Mcooker: les millors receptes

Cita: Irsha

Tisores de flors. va resultar ser molt convenient per a la cuina, per tallar ossos de pollastre,

I jo, al contrari, vaig tallar flors i branques amb tisores de cuina

Vaig recordar un altre ús de la podadora

- Albert! Va cridar. - Aquelles secadores! Permeteu-me que els vegi.

Els secadors semblaven, i de fet, molt temptadors. Les nanses rodones i brillants acabaven en fulles petites i corbes.

"Hmm, sí", vaig dir. - Però creieu que poden tallar la banya?

- Ho descobrirem ara! - va exclamar Siegfried, brandant l'arma adquirida. - Albert, dóna’m aquell bambú d’allà.

- Això és tot? Va preguntar el botiguer curt, ajupint-se sobre un feix de gruixuts pals de bambú per lligar plantes enfiladisses.

- Molt bé. Ràpidament, si us plau.

L'Albert va treure un pal del paquet i es va dirigir cap a la meva parella.

"Agafeu-la davant meu", va dir Siegfried. - No, no, no és així. Verticalment. Gràcies.

I amb la velocitat del llamp, la meva parella va començar a mossegar trossos de bambú d’una polzada, que volaven en totes direccions. L'Albert només va sacsejar el cap mentre passaven per davant de l'orella. Tanmateix, aviat es va posar de manifest que tenia molta por pels seus dits, als quals caien les fulles de la poda amb una velocitat inexorable. Les seves mans lliscaven pel pal cada cop més avall, però Siegfried va completar triomfant l'execució una polzada per sobre del polze del pobre home, que, estirant desesperadament la mà amb un petit toc de bambú al puny, va mirar la meva parella com un conill a un boa constrictor.

Però Siegfried no va creure que n'hi havia prou. Amb un plaer visible, fent clic a la podadora en l'aire, va ordenar:

- Dóna’m una més, Albert!

El desgraciat botiguer va treure a consciència el segon pal, va tancar els ulls i va estendre la mà tant com va poder.

Siegfried es va posar a treballar amb tanta ferocitat que els cilindres curts xiulaven a l'aire com bales. El comprador que va creuar el llindar va retrocedir atemorit i es va amagar darrere d’una pila de galledes.

Quan Siegfried va triturar el segon pal i es va aturar a mitja polzada per sobre dels dits d'Albert, era més blanc que el guix.

"Una cosa petita encantadora, James ..." Siegfried va fer una pausa, va tirar una podadora i va manar. - Albert, si us plau, un més.

- Senyor Farnon, per què ...

- No retardis, no retardis, tenim molta feina. Porta-la aquí!

Aquesta vegada, la mandíbula de l’Albert va caure de seguida i el pal va ballar tota l’estona. Siegfried, aparentment decidit a realitzar l'última prova amb el màxim efecte, va manejar la podadora amb tanta furia que els seus ulls no van tenir temps de seguir els seus moviments. Un tornado de cilindres, i a la mà d’un Albert semiinsensible, va quedar com una petita soca lamentable.

- Meravellós! Va exclamar Siegfried. - Ho agafem. Quant he de pagar?

"Dotze xílings de sis penics", va xiular Albert.

- I pel bambú?

“Ah… eh… un altre xíling!

El meu company va treure de la butxaca un grapat de monedes, bitllets de diverses denominacions i petits instruments quirúrgics.

“Aquí hi ha una lliura en algun lloc, Albert. Bé, treu-lo!

El botiguer, que es va estremir, va treure una lliura del caos a la palma de Siegfried i, trencant fragments de bambú, va anar a la caixa per obtenir el canvi.

Siegfried es va guardar els diners a la butxaca, es va agafar la compra sota el braç i es va dirigir cap a la porta.

- Adéu, Albert. Gràcies.

Poc al dia amb Siegfried, vaig veure per la finestra que el botiguer el cuidava amb els ulls vidriats.

Els podadors realment ens van servir, però fins i tot amb animals petits, totes les altres dificultats eren suficients. Fa temps que fem servir anestèsia general. Quan un animal amb un musell amb cloroform es va enfonsar a terra inconscientment, vam treure les banyes ràpidament, però, com va demostrar l'experiència, per al nostre gran horror, l'operació poques vegades va passar sense sagnats greus. Dos corrents vermells van sortir a l’aire, esquitxant-ho tot i tothom a deu passos. En aquells dies, es podia veure d’un cop d’ull quan el veterinari treia les banyes: el coll i la cara tenien tota la sang tacada. És cert que de seguida van inventar un enginyós torniquet de cordill, enrotllat entre les banyes perquè pressionés de manera fiable les artèries. No obstant això, les fulles de poda tallen sovint el cordill i la sang va començar a bategar.

Després hi va haver dues innovacions útils. Primer, va resultar que era molt més rendible tallar les banyes, mentre capturava aproximadament una polzada de pell, i després no hi havia quasi cap sagnat. I en segon lloc, va resultar que l’anestèsia local és molt més eficaç i incomparablement més convenient. Injectar diversos cubs de solució anestèsica a la regió de l’os temporal i a la branca del cinquè parell de nervis cranials que serveixen la banya és una qüestió senzilla, l’animal no sentia res: sovint la vaca mastegava pacíficament xiclet tot el temps mentre jo li tallava les banyes.

Harriott James> I totes són criatures de la natura